rxius &rsa
uo; S
ptiembr
e 2004 Log Fingerfuckinggorgeousteachers Fr 2010 02 05 %d0%ba %d0%be %d0%bd %d0%ba %d1%83 %d1%80 %d1%81 %d0%b4%d0%be%d0%b4%d0%b5%d0%bb%d1%83 %d1%81%d1%83%d0%b1%d0%b2%d0%b5%d0%bd%d1%86%d0%b8%d1%98%d0%b0 %d0%b7%d0%b0 %d0%bf%d1%80%d0%be%d1%98%d0%b5%d0%ba Fingerfucking Gorgeous Teachers" href="http://log.fingerfuckinggorgeousteachers.com/feed//fr/2010/02/05/%d0%ba-%d0%be-%d0%bd-%d0%ba-%d1%83-%d1%80-%d1%81-%d0%b4%d0%be%d0%b4%d0%b5%d0%bb%d1%83-%d1%81%d1%83%d0%b1%d0%b2%d0%b5%d0%bd%d1%86%d0%b8%d1%98%d0%b0-%d0%b7%d0%b0-%d0%bf%d1%80%d0%be%d1%98%d0%b5%d0%ba/" />
arxius &rsauo; Sptiembre 2004 Log Fingerfuckinggorgeousteachers Fr 2010 02 05 %d0%ba %d0%be %d0%bd %d0%ba %d1%83 %d1%80 %d1%81 %d0%b4%d0%be%d0%b4%d0%b5%d0%bb%d1%83 %d1%81%d1%83%d0%b1%d0%b2%d0%b5%d0%bd%d1%86%d0%b8%d1%98%d0%b0 %d0%b7%d0%b0 %d0%bf%d1%80%d0%be%d1%98%d0%b5%d0%ba Fingerfucking Gorgeous TeachersAhir a Kosmopolis, Robert Coover ens ensenyava (una mica atropelladament) tot un món de ficcions hipertextuals i noves narratives.
Jo aprofito un dels enllaços que ens proposava: What we will. Un drama per a banda ampla sobre un triangle amorós.
L'exposició En guerra que està a punt de tancar portes al CCCB comença amb aquesta instal·lació, sobre la qual podem llegir el text seguënt:
La mandíbula d'ase, la primera arma mítica de la cultura occidental, significa el pas de l'agressió humana del terreny de la biologia al de la cultura. La seva reproducció en sèrie evoca el pas d'allò que és atàvic a allò que és industrial
I és tot el que diré sobre la tonteria de l'ase català.
De totes les llegendes sobre els orígens del te, la que més m'agrada és la que explica que el príncep Dharma viatjà a la Xina per predicar els preceptes de Buda. Per ser més digne de la missió, es fixà l'objectiu de no dormir durant els nous anys del seu periple.
Al cap de tres anys, Bodhi-Darma acabà per endormiscar-se. En despertar-se, enfurismat per la seva feblesa es tallà les parpelles i les llençà al terra.
Anys més tard, tornà a passar per aquell indret i comprovà que les parpelles havien servit de llavor per a un arbust que no havia vist mai. En degustà les fulles i s'adonà que tenien la propietat de mantenir despert.
El príncep en parlà al seu entorn i hom prengué el costum de cultivar el te als indrets per on ell passava.
Hi ha un munt de novetats editorials temptant-me sobre les taules de les llibreries, un munt de llibres nous pels que ja em vaig deixar temptar sobre la meva taula, i tot i així, de cop i volta em va venir de gust rellegir-ne un que feia anys que havia devorat.
Tenia una mica de por de decepcionar-me, pensar que els llibres de culte de l'adolescència deixen de tenir sentit al cap d'uns anys, però em sembla que en Holden Caulfield segueix sent un personatge entranyable i ben proper.
Suposo que no m'agrada que algú se centri massa en el tema. No ho sé. Suposo que no m'agrada que algú se centri en el tema tota l'estona. Els tios que tenien millor nota d'Expressió Oral eren els que se centraven en el tema tota l'estona. Ho reconec. Però hi havia un noi, en Richard Kinsella. No se centrava gaire en el tema, i sempre li cridaven "Divaga!". Era horrible perquè, primer de tot, era un tio molt nerviós - vull dir que era un tio molt nerviós- i els llavis sempre li tremolaven quan li tocava fer un discurs, i gairebé no se'l sentia si seies gaire endarrere. Quan els llavis no li tremolaven tant, però, els seus discursos m'agradaven més que els de ningú. De totes maneres, una mica més i el tomben, també. Va treure un Suficient pelat perquè li cridaven "Divaga!" tota l'estona. Per exemple, va fer un discurs sobre una granja que el seu pare havia comprat a Vermont. Li van cridar "Divaga!" tota l'estona que en va parlar, i el professor li va posar Molt Deficient perquè no havia dit quins animals hi havia ni què s'hi cultivava i d'això. El que feia en Richard Kinsella era començar a explicar-te aquestes coses, i després tot d'una et començava a parlar de la carta que la seva mare havia rebut del seu oncle, i que el seu oncle havia agafat la pòlio i d'això quan tenia quaranta-dos anys, i que no deixava que ningú l'anés a veure a l'hospital perquè no volia que el veiessin amb un aparell ortopèdic. No tenia gaire res a veure amb la granja -ho reconec- però estava bé. Està bé quan algú t'explica coses del seu oncle. Sobretot quan comencen a explicar-te coses de la granja del seu pare i després tot d'una els interessa més el seu oncle. Vull dir que és una cabronada cridar-li "Divaga!" quan està engrescat i li agrada. No ho sé. És difícil d'explicar.
El vigilant en el camp de sègol. de J.D. Salinger. Ed. Empúries.
Peu importe l'image que l'on porte en soi de Barcelone, l'essentiel est de s'y lasser aller à ce qui est peut-être l'art de vivre suprême de la cité: la flânerie, à la découverte de l'inattendu, de l'imprévu, de l'incroyable. Barcelone, malgré son décor bien souvent surréel, n'est faite ni de fer ni de pierre, mais de Barcelonais.
Jean-Noël Mouret a Le goût de Barcelone. Ed. Mercure de France, 2002.
Retallo un article de la revista Barcelona Cultura que edita l'Ajuntament i que podreu trobar aquí en pdf.
La cultura vol tempsAmb larribada del setembre i loctubre sinicia una nova temporada cultural plena dactivitats. La professora de filosofia Eulàlia Bosch ens ofereix la seva reflexió, adreçada especialment a programadors i gestors, sobre el valor del temps en la creació de les propostes culturals.
nflaneuse ›